M’espolso dol i ombra,
l’alba és a trencar.
Sé que per sobre els núvols
encara hi ha cel blau,
a sota el fang llavors
a punt de germinar.
No veig la lluna nova,
però sé que creixerà.

Ara no ho puc veure, però sé
que tard o d’hora, tot anirà bé.

M’estrenyo les sabates
i miro endavant.
Tant és el fred que fa,
em poso a caminar.
No sé cap a on avanço,
però no deixo d’avançar,
sense llum, els miratges
ja no em desviaran.
Faig un pas i un altre en la foscor,
gairebé intueixo la claror
i sé que tot anirà bé.

El fang és va assecant,
el vent s’endú la pols,
el gel tornarà a l’aigua
i el sol durà els colors.
Rodant com la moneda
que acabarà als meus peus,
vindrà la primavera,
ningú sabrà d’on ve.

Faig un pas i un altre en la foscor,
gairebé intueixo la claror.
Ara no ho puc veure, però sé
que tard o d’hora, tot anirà bé.

Ja sé que tot anirà bé.