Després d’haver-me mossegat la llengua,
després de perdre i de guanyar,
d’estimar després d’haver estimat
i de que nevi dins del meu cap,
sobre la neu d’hiverns passats.

Després d’haver caigut com pluja estèril
sobre els rius i sobre els mars.
Després de veure que els camins,
a poc a poc han desaparegut, s’han esborrat.

Dibuixo al mapa, de memòria,
on he amagat tot el que em queda
d’allò que no he malgastat.
Després que el silenci es mengi les mentides
i vomiti la veritat.

Després d’haver mirat sense temor
el que passant he trepitjat.
Després que el meu desig d’estel fugaç es desintegri a la foscor,
cel enllà.

Em reconec en el fruit verd que no caurà, que es manté ferm
i sol a l’arbre despullat i sobreviu a la sequera més severa
i a l’hivern més congelat.

Un altre cop torno al davant del paper en blanc,
m’invento valls muntanyes i els punts cardinals,
i amb infinits colors
que encara no he vist mai,
pinto la nova albada que vindrà.