Àrid, dut pel vent desèrtic,
quan ja tot el que en queda del bosc no és més que cendra.
Corre la tempesta de sorra
de dins del cap hermètic fins al cor esquelètic.

Pedres fregant amb altres pedres,
omplint de pols el terra, esborrant la carretera.
Branques que deixen caure els arbres
quan el sol les resseca i deixen de ser tendres.

Som llavors de flors que no germinaran
Atrapats en un estiu que es fa massa llarg

Cases que són abandonades,
fredes com neveres, tan plenes de fantasmes.
Àrid com el pas d'un exèrcit,
com el buit del silenci, com un adéu per sempre.