Un got de llet i torrades de pa amb mantega,
trobo a faltar l’esmorzar que ens fa la tieta,
trobo a faltar veure el mar mirant per la finestra
i, a la nit, explorar amb els cosins el rebost.
Un petó abans d’anar al llit quan no hi són els pares
i quedar-me adormit a la platja sota el para-sol,
i he pensat que potser demà
trobaré a faltar el que ara estic fent.

Trobo a faltar el meu gos quan marxem per uns dies
i aquell amic que fa tant de temps que no he vist,
i he pensat que potser demà
trobaré a faltar el que ara estic fent.
Moments que es tenyeixen de blau, de verd o de rosa,
moments que em vindran a buscar
d’aquí a un temps perquè hi torni a pensar.

I llavors pensaré que trobo a faltar el que vaig fer,
tot i que no vaig pensar que potser ho trobaria a faltar.
És absurd i és estrany no saber què és el que enyoraré,
i he pensat que potser demà
trobaré a faltar el que ara estic fent.