Ja sé que tu em diries que t’hagués agradat moooolt més que jo em comportés de forma natural. Tal com sóc.
Que no calia que fes aquell numeret de convidar tots els que estaven allà en aquell bar i beure’m totes aquelles cerveses de litre i, sobretot, haver insistit tant en ensenyar-te a jugar a billar.
D’acord que no mola cantar molt fort la cançó que està sonant, però si no, com ho hauria de fer perquè veiessis que la sé?... i potser no hagués calgut que en sortir truqués a aquell col·lega guiri perquè em sentissis parlar anglès, però si no, com ho sabries que el parlo tan bé?....
Per cert, vas veure què bé que sona el lloro del meu cotxe? I què ràpid vam arribar, eh! Vam sortir a la una i vam arribar a la una menys quart, je, je. El que no entenc és que no t’agradés la meva corbata estreta de pell grisa, ni les meves ulleres...
A veure, ja sé que a la nit les ulleres de sol no són del tot necessàries, però... m’agrada l’aire que em donen, i sé que en el fons t’intriga una mica, eh? Saber si t’estic o no t’estic mirant.
Però escolta, vull que sàpigues que jo et considero una desagraïda. Tu et creus molt autèntica, molt de veritat... però en realitat no hi veus més enllà del teu nas.
Vaig fer tot això perquè et fixessis en mi, perquè no et calgués desenterrar el tresor, i encara no t’ho he explicat tot, eh! Però tu ja no vols que tornem a quedar. Tu no saps valorar el meu art.